Després de 4 anys i mig de silenci tinc la necessitat de compartir amb el món la meva experiència amb el meu primer part: el naixement de l’Olau. Jo sempre havia volgut tenir un part el més natural possible i sempre m’havia rondat l’idea de tenir-lo a casa. Però no vaig trobar el suport ni la valentia de fer-ho, així que vam optar per l’opció hospital. En aquell moment vivíem a Tarragona i l’elecció va ser l’Hospital Joan XXIII.

Va ser un embaràs molt tranquil i molt bo. Un mes abans aproximadament de la DPP, em van començar les contraccions de preparació. Semblava que el dia s’acostava. Quatre dies després d’aquesta data vaig anar a monitors i a la visita amb la ginecòloga a l’hospital ja nombrat. La ginecòloga em va preguntar si volia que em fes un tacte vaginal per saber com estava el tema i amb la meva inexperiència la resposta va ser SI. El dolor va ser tal que vaig fer un crit i tot. En aquell moment no sabia el que havia fet i només sortir de la consulta em va dir: d’aquí poc et posaràs de part. Evidentment, així va ser. Només sortir per la porta de l’hospital tenia contraccions. La ginecòloga em va practicar la maniobra de Hamilton per desenganxar la bossa, evidentment sense consentiment ni informació prèvia.

A partir d’aquí tot va anar de mal en pitjor. Les contraccions eren suportables, però em van trencar la bossa perquè no avançava. El canvi en les contraccions va ser tal que vaig demanar l’epidural. Me la van col·locar malament i em van fer una punció dural. He de reconèixer que va ser una qüestió de mala sort, però conseqüència d’un procés provocat. L’Olau sortia després de 13 hores de part en una habitació a vessar de gent, practicant la maniobra de Kristeller i amb una volta de cordó, així que tampoc li van deixar bategar. Les hores després no van ser millors. No em podia llevar del llit per culpa de la punció dural. Vaig estar cinc dies a l’hospital i vaig acabar demanant l’alta voluntària. En general, em van tractar com si no em volgués aixecar del llit, com si en realitat no tingués dolors, semblava que els hi féssim nosa… Em vaig perdre el primer canvi de bolquer, la primera dutxa, no es va agafar bé al pit, m’havien de posar l’orinal al llit, canviar les compreses,… Un cop a casa vaig estar cinc dies més sense poder-me aixecar del llit i puc dir que sis mesos després encara tenia mals de cap.

Un seguit de conseqüències d’una pràctica totalment intolerable per part del personal mèdic. Jo en vaig patir les conseqüències, però no és el pitjor. El pitjor és que les va patir l’Olau i encara a dia d’avui les està patint. Un dels meus errors va ser no denunciar-ho al moment per evitar que li tornessin a fer a una altra mare i a un altre nen.

A dia d’avui tinc una altra filla, la Dàlia. En aquesta ocasió i vivint a Lleida, l’hospital que ens tocava era l’Arnau de Vilanova. Tenia molt clar que no volia trepitjar un hospital. Vaig tenir un embaràs més mogut que amb el de l’Olau. Les contraccions de Braxton Hicks van estar presents des de la meitat de l’embaràs. Fins i tot vam tenir un ensurt a la setmana 33 i vam haver d’anar a l’Arnau perquè me’l paressin. Estava amb els pèls de punta. Evidentment, no volia donar a llum allí i amb aquelles condicions. Per sort, van poder parar-lo.

A la setmana 40 la Dàlia va decidir sortir. Va ser un part ràpid i preciós a casa, amb l’ajuda d’unes llevadores excepcionals, Montse Bach i Sílvia Riart. Va néixer a la dutxa després de tres hores de part. Va ser tan àgil que quan vam avisar a les llevadores ja havien passat dos hores de les primeres contraccions. Quan la Sílvia entrava per la porta, la Dàlia ja tenia el cap a fora, pràcticament la va agafar al vol. Al cap de tres hores esmorzàvem a la taula del menjador tan tranquils. No vam moure’ns de casa i el germà gran va poder estar amb nosaltres en tot moment.

Immillorable. Gràcies a les llevadores per la feina ben feta, pel seguiment durant l’embaràs, pels consells, pel part i pel suport durant el post-part.

Crec que el més important és prendre decisions conscients i amb tota la informació en mà. Informar-nos de les opcions, dels procediments, de les alternatives que tenim i del que és millor pels nostres fills i per nosaltres.

Per parts respectats.

Mònica Pérez Ninot