No és casualitat que escrigui avui això, avui és el dia dels enamorats.

Tinc poques conviccions innates pre-establertes (i cada cop menys d’adquirides), no obstant, estic segura que en algún lloc del meu adn, hi diu; tu pariràs com deu mana i estimaràs el part natural!

Ha de ser així, no ho entenc de cap altra manera. I així va ser. La meva cosina és Montse, comadrona.

El meu part es va desenllaçar “naturalment”, lleu dolor de matinada/malestar/trencament de bossa a les 16h/contraccions… una situació molt normal quan les coses están dins del mitjà que toca, és bona veritat que no es poden treure les coses del seu context natural.

Varem estar els que tocava, ni més ni menys, dins la meva casa, les meves coses, les meves olors, el meu ordre i la meva tranquil·litat.

Estàvem al menjador, una situació de lo més quotidiana, com si estessim fen un café de sobretaula, quan ja em vaig sentir més incòmoda pel dolor, em vaig autoaïllar uns metres, més sola, exercicis de pilota, esterilla, moviments circulars i anar fent….anar fent…esgotat el primer període, vam iniciar el segon a la banyera, degudament acondicionada; veletes, calefactor, aigua al punt, poca llum..mmmmm….ideal! en unes horetes, el max i el meu úter ja havien fet gran part de la feina, ja estaba en completa. Estava llesta per veure com es desenllaçava el dia més important de la meva vida, el meu petit va decidir nèixer a la tassa del wáter, mai més a la vida sentiré la llei de la gravetat tan a la vora, me n’enric dels que fan pointing i benging.

Admiro a les dones que es decideixen a donar llum en un centre hospitalari, això sí que és complicat i dur! Ara si que ho sé. Sé les necessitats que vaig tenir a casa, el que em venia de gust, el que no hagués acceptat que em diguessin, o que em fessin, no em venia de gust moure’m i no ho hagués pogut fer ni que m’ho haguessin demanat, el no dur roba, el beure quan em semblava, el plorar, l’exhibirme, el no exhibirme…

No sé com será la vida del Max, però hem començat la casa pels fonaments… sempre podrà dir: “vaig nèixer feliç, això conta no?”